Santa Coloma com a mirall del col·lapse: el bé essencial contra la ciutat sense sòl
L’alcaldessa Mireia González aprofita el fòrum ‘BCN Desperta!’ per sacsejar el debat immobiliari: quan els preus toquen sostre, el dret a la vivenda no pot dependre de la llei del mercat.
L’àrea metropolitana de Barcelona ja no pateix una simple distorsió del mercat immobiliari; es troba en un estat d’emergència estructural. A Santa Coloma de Gramenet, aquesta realitat es tradueix en una asfíxia quotidiana on els preus no deixen d’escalar mentre el mapa municipal es queda, literalment, buit de terreny edificable. En aquest context, la intervenció de l’alcaldessa Mireia González en la quarta edició del fòrum BCN Desperta! ha ressonat amb la força d’un diagnòstic que cap partit es pot permetre el luxe d’ignorar. “Som una ciutat petita des del punt de vista de dimensió i molt construïda, molt feta”, reconeixia González. Una sentència que retrata els límits físics d’una administració local que s’ha d’enfrontar al gegant de la gentrificació metropolitana amb poques eines i moltes llistes d’espera.
Les dades de l’Incasòl i els principals indicadors immobiliaris ho constaten de forma crua: el preu mitjà del lloguer a Santa Coloma ja es mou fermament en una forquilla d’entre els 13 €/m² i els 15 €/m², superant amb escreix les capacitats de contenció de les economies familiars mitjanes del municipi. El fenomen es fa especialment asfixiant en barris d’alta densitat com el Fondo o Santa Rosa, zones on la vulnerabilitat residencial conviu com un autèntic polvorí social amb la falta crònica de sòl urbà per projectar noves promocions públiques de protecció oficial.
La paradoxa de la competència i els límits de l’autonomia municipal
Més enllà dels titulars institucionals, el cas de Santa Coloma obre un debat conceptual de primer ordre sobre les costures de l’administració local. Els ajuntaments són, per definició, la primera trinxera que rep l’impacte de les crisis socials. Tanmateix, pateixen una asimetria competencial flagrant: tenen la responsabilitat política de respondre davant dels veïns, però no disposen ni de les eines normatives ni dels recursos financers per alterar les dinàmiques del mercat.
La proposta de González d’equiparar l’habitatge a un servei essencial comparable a l’educació o la sanitat topa amb una crua realitat econòmica. Mentre que una escola rep finançament recurrent i centralitzat de la Generalitat, cada bloc d’habitatge social aixecat per un municipi compromet greument les seves partides d’inversió futures, un argument que la seva homòloga de Sabadell va posar en xifres de manera impecable en la mateixa taula, recordant el pes insostenible que suposa per als pressupostos municipals d’inversió.
Apunyalen una infermera de l’Esperit Sant de camí a la feina
A més, la declaració que “amb l’habitatge no es pot guanyar diners” topa frontalment amb la configuració actual del teixit immobiliari, on aproximadament el 92% dels propietaris de lloguer a Espanya són privats. El vertader repte de Santa Coloma no és només blindar el sòl públic existent, sinó resoldre com incentivar la col·laboració d’un sector privat refractari a les regulacions de preus, especialment en un entorn on qualsevol intervenció dràstica corre el risc d’encongir encara més l’oferta de lloguer disponible per a les rendes mitjanes i baixes.
Cap a una transformació de model: blindar la llar
Davant d’aquest panorama, el discurs colomenc a la Casa Seat ha trencat la clàssica complaença gestora de la política local. González ha anat a l’arrel de la problemàtica defensant un canvi de cultura absolut en el sector immobiliari: “La llar ha de ser un bé de màxim interès i protegit”. Aquesta declaració de principis no és cap utopia ideològica; és una resposta pragmàtica a una crisi que ja no només expulsa les rendes baixes, sinó que amenaça directament la línia de flotació d’unes classes mitjanes que es queden en terra de ningú, excloses de les ajudes socials però incapaces de pagar el lloguer lliure.
La dicotomia entre el concepte de vivenda “social” (per a emergències) i vivenda “assequible” (per a la població general) perd el sentit pràctic a Santa Coloma. Quan la manca de sostre és generalitzada, tota l’acció pública s’ha de concentrar a blindar el parc existent. D’aquí sorgeixen respostes locals enginyoses com les recents modificacions urbanístiques per permetre la reconversió de plantes baixes en pisos de protecció oficial (HPO), o la rehabilitació de complexos municipals per a lloguer juvenil, com s’ha viscut al barri de Les Oliveres.
El “Besòs Central” i el deure metropolità
Però les parets municipals són les que són. Si Santa Coloma no pot créixer cap a dintre, ha de fer-ho de bracet amb els seus veïns. L’alcaldessa ha encertat de ple en assenyalar l’espai del Besòs Central —l’eix compartit amb Badalona, Sant Adrià de Besòs i Barcelona— com l’única frontera real per dissenyar estratègies supramunicipals de creixement. Una solidaritat metropolitana obligatòria: la vivenda i els serveis públics associats s’han de repartir de manera equilibrada sobre el mapa si volem evitar que la perifèria assumeixi tot el pes de la crisi sense rebre els recursos equivalents.
La lliçó que Santa Coloma deixa sobre la taula del fòrum és clara. Es poden escurçar els terminis burocràtics i es poden mobilitzar fons de la Generalitat o l’Estat per aixecar blocs de pisos assequibles; però mentre la vivenda es continuï gestionant com un bé de consum de lliure mercat i no com una infraestructura bàsica de màxim interès públic, els ajuntaments continuaran apagant focs en una habitació que es queda, minut a minut, sense aire.
- Et Recomanem -
