Gabriel Rufián, de Santa Coloma a… nou líder de l’esquerra espanyola?

Hi ha carrers que no surten a les guies turístiques, però expliquen més que qualsevol hemicicle. El carrer de Terrassa, al barri del Fondo, a Santa Coloma de Gramenet, n’és un. Blocs aixecats a corre-cuita als anys seixanta, persianes a mig pujar, petits comerços que sobreviuen gràcies al tracte proper i accents barrejats a cada cantonada. Allà va néixer i créixer Gabriel Rufián.

Gabriel Rufián és fill i nét d’andalusos. Per part paterna, la seva família procedeix de La Bobadilla (Jaén); per part materna, de Turón (Granada). Com tantes altres, ambdues branques van emigrar a Catalunya a principis dels anys seixanta, buscant a l’àrea metropolitana de Barcelona un futur que els seus pobles no podien oferir. Santa Coloma va ser un d’aquells destins d’arribada massiva que van transformar la fisonomia i el caràcter de la ciutat.

El barri com a escola

El Fondo no és només un barri; és una memòria col·lectiva. Fill de família treballadora, com tantes que van arribar des d’Andalusia o Extremadura al cinturó industrial barceloní, Rufián va créixer en una ciutat marcada per la migració interior i la cultura de l’esforç. Als seus carrers, la identitat mai no va ser uniforme: era catalana i alhora andalusa, obrera i metropolitana.

Va cursar estudis al col·legi de les Neus, un dels centres que han vertebrat l’educació de generacions colomenques, espais on convivien fills de nouvinguts amb generacions nascudes ja a Catalunya. Aules denses, patis de ciment i professors que, més enllà del temari, ensenyaven quelcom més important: la mobilitat social com a horitzó possible. Aquesta barreja d’orígens i aspiracions forma part de l’ADN polític que avui projecta.

Del extraradi al Congrés

El salt a la política nacional no va ser immediat ni lineal. Abans hi va haver precarietat, feines temporals i militància. Però el seu discurs públic ha tornat sempre al mateix punt de partida: el barri. Quan intervé al Congrés, el seu to directe i la seva insistència en la justícia social evoquen aquella experiència vital a l’extraradi metropolità.

En les seves intervencions és habitual la referència a la classe treballadora, als fills de la immigració interior i a aquells que van créixer en blocs humils del cinturó industrial. L’extraradi no com a estigma, sinó com a legitimitat política.

Identitat catalana i migració

Santa Coloma va ser durant dècades un dels símbols de l’anomenat “cinturó vermell”, bastió històric del socialisme. Tanmateix, la identitat en aquests barris mai no va ser simple. Ser català i, alhora, fill o nét d’andalusos no ha estat una contradicció, sinó una superposició de pertinences.

En aquesta intersecció s’explica bona part del perfil polític de Rufián: una Catalunya mestissa, metropolitana i obrera. La seva pròpia biografia encarna aquesta síntesi entre memòria migrant i reivindicació catalana.

Nou referent de l’esquerra?

En un moment de desgast dels lideratges tradicionals, la seva figura apareix sovint en enquestes i debats com un dels dirigents més ben valorats dins l’espai progressista estatal. La seva presència constant als mitjans, la capacitat per marcar agenda a les xarxes i el seu estil frontal han consolidat una imatge reconeixible.

Per a uns, és la veu que connecta l’esquerra institucional amb el carrer. Per a d’altres, un perfil polaritzador. El que és indiscutible és que el seu nom sona cada cop amb més força quan es parla del futur lideratge de l’esquerra espanyola.

El carrer que mai no marxa

Més enllà de les travesses polítiques, el relat torna sempre al mateix punt: Santa Coloma. Un carrer del Fondo, un bloc modest, una ciutat que va créixer massa ràpid i va aprendre a sostenir-se sola.

Entendre Gabriel Rufián implica entendre Santa Coloma de Gramenet: la ciutat on la migració va construir identitat i on la política es viu amb la intensitat de qui sent que tot va costar el doble. En resum, una identitat obrera teixida entre Catalunya i Andalusia.

Potser per això el seu discurs insisteix tant en la dignitat i la memòria. Perquè abans de ser diputat va ser veí. I en barris com el Fondo, això no s’oblida.