L’equip de govern de Mireia González aconsegueix recuperar les piscines per a les famílies; el repte ara és que aquesta transformació no sigui l’excepció de l’estiu

Les piscines municipals de Santa Coloma de Gramenet han viscut un gir radical aquest estiu. La pregunta és si aquesta fórmula es pot replicar en altres espais públics que encara generen queixes veïnals.

Quan un equipament públic deixa de ser un problema i es converteix en una solució, val la pena analitzar què ha canviat. Les piscines de Can Zam ho exemplifiquen a la perfecció: el que fins fa poc era descrit com “la jungla” s’ha transformat en un “refugi familiar”, segons relaten els mateixos usuaris i gestors. La ciutadania colomenca que feia anys que havia renunciat a aquest espai, finalment ha tornat.

El canvi que marca la diferència

La metamorfosi de Can Zam no respon a la màgia, sinó a la combinació de dues línies d’actuació molt clares: valentia tarifària i fermesa en la seguretat. La implantació d’una tarifa diferenciada —dobli el preu de l’entrada per als no residents durant els caps de setmana (14,50 € enfront dels 7,30 € dels empadronats)— ha frenat en sec la masificació externa i els perfils conflictius. Una mesura tan efectiva que, de fet, ha obligat els accessos a combatre picaresques com els intents de colar falsificacions del padró.

Això s’ha complementat amb el Pla d’Estiu de la Policia Local, que patrulla preventivament el recinte en coordinació amb la seguretat privada de DUIN. Quan un servei municipal es protegeix i s’ordena, la convivència guanya i l’incivisme retrocedeix.

La pregunta cívica és òbvia: si aquesta fórmula política i policial ha funcionat aquí, per què no exportar el que s’ha après a altres espais de la ciutat?

Més enllà de les piscines

Santa Coloma té places, parcs i entorns urbans que sovint acaben sent font de conflicte veïnal per manca de manteniment, conductes incíviques o absència de supervisió activa. El cas de Can Zam demostra que no cal reinventar la roda. Amb unes normes que tothom entengui, controls efectius i voluntat d’aplicar-les, un punt negre pot esdevenir un actiu comunitari. No és una qüestió de recursos il·limitats, sinó de prioritats.

La pacificació de l’espai urbà

L’Ajuntament ha anunciat recentment la instal·lació de més càmeres de videovigilància a la ciutat per la seva capacitat dissuasiva. És un bon pas, però la tecnologia és només una eina. La veritable lliçó de Can Zam és que la pacificació requereix una gestió humana present, un protocol intern ferm i el blindatge del dret dels veïns a gaudir de la seva pròpia ciutat.

La pacificació de les piscines no hauria de ser l’excepció de l’estiu, sinó la norma a seguir als carrers durant tot l’any. L’equip de govern de Mireia González ja ha demostrat que es pot fer; ara cal veure si hi ha la mateixa determinació política per aplicar la lliçó a la resta del municipi.