L’homicidi d’un menor a Sant Andreu i la sèrie de tirotejos vinculats a bandes llatines plantegen una pregunta greu. Però convé valorar si parlem d’una pèrdua de control territorial o d’una lectura que sobredimensiona episodis criminals puntuals en una ciutat d’un milió i mig d’habitants
La violència que alarma, però que exigeix context
Un menor de 15 anys, de nacionalitat colombiana, va ser executat a trets dijous a la nit al parc de la Pegaso, a Sant Andreu. És el segon homicidi a trets vinculat a bandes llatines a Catalunya en sis mesos, i s’inscriu en una sèrie de tirotejos i temptatives d’assassinat a l’Hospitalet, Sants i Rubí que els Mossos d’Esquadra relacionen amb disputes territorials pel control del narcotràfic.
La seqüència és greu. Però abans de concloure que l’Estat ha perdut el monopoli de la violència a Barcelona, convé preguntar-se: som davant d’una crisi de control territorial o davant d’una lectura que sobredimensiona episodis criminals puntuals en una metròpoli d’un milió i mig d’habitants? La diferència no és semàntica: condiciona el tipus de resposta que s’exigeix.
Feus armats o focus delictius?
Els Mossos reconeixen la connexió entre els fets violents de l’Hospitalet, Sants, Sant Andreu i Rubí. Aquesta connexió dibuixa un patró: no són incidents aleatoris, sinó episodis vinculats a disputes pel narcotràfic. Però d’aquí a afirmar que grups criminals han establert “territoris propis” que defensen “a trets” com si fossin feus paramilitars hi ha un salt interpretatiu que mereix prudència.
Les bandes llatines operen, sí, amb lògica territorial i codis d’honor. Però la seva capacitat real de control és limitada: no cobren impostos, no administren justícia de manera sistemàtica, no substitueixen l’Estat en funcions bàsiques. El que fan és disputar-se mercats il·legals en zones concretes, amb una violència episòdica i visible, però sense l’arrelament institucional que caracteritza màfies consolidades o grups paramilitars en altres contextos.
El menor assassinat a la Pegaso és una víctima i, probablement, un missatge entre bandes. Però interpretar cada homicidi com una demostració que “aquí manem nosaltres” pot portar a magnificar el poder real d’aquests grups i, de passada, a alimentar la por ciutadana més enllà del que les dades justifiquen.
La resposta institucional: insuficient o mal valorada?
Albert Batlle ha comparegut després de cada episodi amb promeses de reforç policial i coordinació institucional. La crítica habitual és que la resposta és reactiva: més patrulles després del tiroteig, més càmeres després de l’homicidi. Però cal preguntar-se: quina resposta seria “proactiva” sense caure en la vigilància massiva o en l’estigmatització de barris sencers?
La prevenció del crim organitzat és complexa. Requereix intel·ligència policial, treball social, coordinació judicial, polítiques educatives i urbanístiques. Tot això existeix a Barcelona, encara que amb recursos limitats i resultats desiguals. Dir que “ningú no fa res” és una exageració comprensible des de la frustració veïnal, però inexacta des de l’anàlisi institucional. Els Mossos han desarticulat cèl·lules de bandes llatines, l’Ajuntament manté programes de prevenció en barris vulnerables, i els serveis socials treballen amb menors en risc. Una altra cosa és que aquests esforços siguin suficients o visibles.
El problema no és l’absència d’estratègia, sinó la dificultat de mesurar-ne l’eficàcia a curt termini i la temptació d’exigir solucions immediates a fenòmens que són estructurals.
Polèmica a Barcelona per un vídeo que mostra l’elaboració de mojitos al costat de contenidors
La inseguretat ja és tangible
Quan els veïns asseguren que «ningú no fa res», no expressen únicament una impressió alimentada per les xarxes socials o per la cobertura informativa. En diversos barris de Barcelona, aquesta sensació neix d’episodis concrets: trets en plena via pública, agressions violentes, robatoris recurrents i una percepció persistent que la resposta policial arriba després dels fets, però no sempre abans.
Les xifres globals poden mostrar descensos en algunes tipologies delictives, especialment en els furts, però aquest indicador no resol la inquietud de qui veu com augmenta la gravetat d’alguns successos. Durant el primer trimestre de 2026, per exemple, els robatoris en domicilis a Barcelona van créixer respecte al mateix període de l’any anterior. I, més enllà de l’estadística general, la ciutat ha acumulat en pocs mesos fets violents que difícilment poden ser tractats com a anècdotes aïllades.
El 2026 ha deixat diversos episodis amb armes de foc que han reforçat aquesta alarma. Al maig, un home va morir tirotejat a la Zona Franca. Al juny, un altre assassinat a trets al carrer Balmes, a tocar d’una comissaria de la Policia Nacional, va evidenciar que la violència armada pot irrompre també en zones cèntriques i transitades. Pocs dies després, l’assassinat d’un menor de 15 anys al parc de la Pegaso, a Sant Andreu, va tornar a situar les bandes i les disputes vinculades al narcotràfic en el centre del debat sobre la seguretat ciutadana.
No és necessari afirmar que tota Barcelona està fora de control per reconèixer que la ciutat no pot presentar-se sense matisos com un espai plenament segur. Una ciutat amb desenes de milers de delictes registrats cada any, amb barris on els veïns reclamen més patrullatge i amb una successió de tirotejos relacionats amb el crim organitzat té un problema de seguretat que exigeix una resposta visible, sostinguda i proporcional.
El risc no afecta tots els ciutadans de la mateixa manera ni es distribueix igual a tots els districtes. Però aquesta desigualtat és, precisament, una de les qüestions més preocupants: hi ha zones on la inseguretat forma part de la rutina nocturna, condiciona l’ús dels espais públics i debilita la confiança dels veïns en les institucions. Quan un parc, un carrer comercial o l’entorn d’un habitatge deixa de percebre’s com un lloc normalitzat i segur, el problema deixa de ser només policial i passa a ser també social i urbà.
La por no sempre és irracional. Pot ser amplificada, però també respon a fets que tenen conseqüències reals: famílies que modifiquen horaris, comerciants que reforcen mesures de protecció, joves que eviten determinats recorreguts i veïns que assumeixen que denunciar no sempre comportarà una solució immediata. La qüestió no és determinar si Barcelona és una ciutat completament insegura, sinó admetre que hi ha indicadors i episodis prou greus per descartar qualsevol discurs d’autocomplaença.
La pregunta incòmoda, reformulada
La qüestió de fons no és si l’Estat ha perdut el monopoli de la violència a Barcelona —no l’ha perdut—, sinó si està responent amb la rapidesa i la contundència que la ciutadania espera davant d’un fenomen criminal emergent.
Reconèixer-ho implica admetre que l’exclusió social té conseqüències greus, que la desigualtat urbana genera vulnerabilitats, que la prevenció és cara i lenta. Però també implica resistir la temptació de dramatitzar cada episodi violent com si fos el símptoma d’un col·lapse institucional imminent.
El menor assassinat dijous no serà l’últim si la resposta continua sent insuficient. Però tampoc no serà l’últim si la resposta és purament policial, si es renuncia a la prevenció social o si es cedeix al pànic i s’estigmatitzen barris sencers. La sang al parc de la Pegaso és una advertència, sí. Però no que l’Estat hagi perdut el control, sinó que l’ha de reforçar sense perdre de vista la complexitat del fenomen ni la proporcionalitat de la resposta.
- Et Recomanem -
